Sepiolita és una investigació material i formal que treballa els residus sintètics com a materialitats capaces de construir ecosistemes propis i autònoms. Entenem la matèria sintètica com un element creat per l’ésser humà, contaminant i, per tant, destructiu. Però què succeeix quan esdevé residu i torna a formar part d’un ecosistema natural?
 
El projecte rep el nom d’un mineral absorbent que s’utilitza en les indústries per reciclar els vessaments químics que presenten una amenaça per als ecosistemes naturals. El que es pretén en aquest projecte és actuar de la mateixa manera que aquest mineral. Quan s’envolten els residus sintètics amb la sepiolita, s’aconsegueix controlar i aturar un abocament químic, però també es genera una frontera en què tot el que queda a dins es considera nociu, corrupte i cal restablir-hi un ordre. Què succeiria si la matèria corrupta esdevingués autònoma? Els residus es podrien entendre com a materialitats constructores de nous ecosistemes? Es pot construir amb allò que destrueix?