Assonàncies, ressonàncies, dissonàncies i estridències

Exposicions
Laia Estruch, Cristina Hidalgo, Nicolás Rojas Hayes, Carlos Valverde. Procés de tutoria: Azotea (Ane Agirre i Juan Canela), Julieta Dentone, i Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura]
02.06 — 15.09 / 2011 / 19h 17
Sala d'Art Jove

Assonàncies, ressonàncies, dissonàncies i estridències és la segona exposició de la programació de la Sala d’Art Jove en la modalitat de creació. La conformen les propostes de Laia Estruch, Cristina Hidalgo, Nicolás Rojas Hayes y Carlos Valverde, en les quals el component sonor i auditiu, ja sigui en relació amb el llenguatge, la narració oral, la cacofonía o el soroll, té una presència significativa. Aquest element sonor, entès en el sentit més ampli, funciona com a aglutinador dels diferents projectes. En cap d’ells és el tema principal, però apareix en tots de maneres diverses: les veus de la gent a les ciutats que habita, el soroll de les cintes de casset, un relat transmès oralment o la recerca d’un ultrasò mític són algunes propostes mitjançant les quals els artistes indaguen en temes com la memòria, l’experiència, la nostàlgia o els límits de la percepció.
 
El treball de Nicolás Rojas Hayes se centra en la producció de peces que funcionen com a dispositius de relació, capaços de generar situacions en el visitant a través de la seva implicació; d’altra banda, la intervenció sobre aparells ja existents amb la finalitat de donar-los usos nous quasi sempre està present. En els seus projectes, el dispositiu artístic es converteix en una excusa, la situació, en el propòsit final, i el visitant passa de simple espectador a element actiu gràcies a la seva intervenció. A partir d’aquesta premissa sorgeix Ruido y nostalgia, un reproductor de cassets múltiple que suporta sis reproductors de casset alhora. Cada reproductor està connectat a un parell d’altaveus independents. En encendre l’aparell tots sonen alhora i al mateix volum. Un dels reproductors està connectat a un dispositiu que digitalitza la cinta que tingui a dins i, a més, permetrà que qualsevol persona pugui digitalitzar les seves pròpies cintes. A causa de les característiques d’aquest mitjà, la cinta s’haurà de reproduir en tota la seva durada perquè es pugui gravar.
 
La proposta de Cristina Hidalgo gira al voltant del llenguatge com a element posicionador de discursos de l’individu, així com de la relació que aquest individu manté amb el lloc que habita. Un exercici de presa de consciència en què els participants, amb la repetició dels seus discursos, podran identificar-se o no amb ells mateixos. Relatar un lloc sorgeix d’una sèrie d’experiències comunes a l’artista, però també de voler indagar mitjançant la melodia ressonant de les veus el nivell d’estandardització de les comunitats a què pertanyen. El segon pilar del projecte recondueix la repetició cap a un costat oposat, la sostracció dels discursos, però aquesta vegada en format escrit, cosa que confereix als testimonis un caràcter més textual i visible.
 
El projecte Serendipity, de Laia Estruch, s’articula a través de tres performances (Chapter 1, Chapter 2 i Chapter 3) que l’artista durà a terme en un espai contigu a la Sala d’Art Jove i en les quals relatarà a l’audiència totes les anècdotes, fets fortuïts i situacions casuals que han acompanyat la concepció i el desenvolupament de la mateixa proposta artística. Es tracta, doncs, d’un treball metareferencial de format enunciatiu que és transmès com a relat a l’audiència i que, per tant, s’inscriu en la tradició de la literatura oral. A l’espai expositiu, posteriorment, s’hi disposarà un registre sonor del relat oral gravat en directe, que funcionarà com a rastre material i auditiu de l’actuació que l’ha generat. A partir del relat, s’editarà un conte escrit que serà presentat durant la cloenda de l’exposició.
 
Brown parteix d’una hipòtesi científica: l’existència de la nota marró, una freqüència d’ultrasons que, suposadament, té un efecte laxant en els éssers humans. A partir d’aquest supòsit, Carlos Valverde desenvolupa una investigació per intentar trobar aquesta freqüència, mitjançant la construcció d’un dispositiu que es desplega a la sala. La potent presència de la peça a l’espai conforma un punt de trobada entre la tecnologia, el misticisme i la representació. Diverses capes de coneixement que es barregen des d’allò formal per arribar més enllà de la primera línia d’acció.