In the mood for education

Exposicions
Saladestar, amb la col·laboració de Escola Massana, IES Costa i Llobera i els artistes Andrés Bartos, Abel del Castillo, Antonio Gagliano, Ivan Gómez, Laura Gómez, Joan Martí Ortega, Gabriel Pericàs i Vanesa Varela.
17.03 — 30.03 / 2011 / 18h 30
Sala d'Art Jove

El més de setembre del 2010 es posava en marxa un projecte experimental que pretenia establir una experiència educativa pilot al voltant de la programació conformada a partir de la convocatòria anual d'arts visuals d'aquesta institució. Sota el títol genèric de projecte "Una turista, un jugador, algú que passeja i un ser errant", i amb l'objectiu d'establir una aproximació a alguns aspectes vinculats a la creació artística, en la seva besant més propera al problemàtic adjectiu “emergent”, es plantejà un espai de reflexió crítica sobre els procés de construcció de les identitats centrada en els rols “artista” i “estudiant” (posant en joc tipificacions, estereotips, pautes i models socials). El projecte es desenvolupà de forma paral·lela en dos contextos educatius de caràcter ben diferent: Estudiants de projectes d'art de 3er curs del Graduat Universitari de l'Escola Massana i alumnes de l'assignatura de literatura universal de 1er de Batxillerat de l'IES Costa i Llobera. L'experiència es concretà amb la realització d'una sèrie de sessions en cada un dels centres articulades al voltant de tres eixos de relació: 1. L'encontre entre les/els estudiants del centre i artistes participants a les exposicions de la temporada 2010 de la Sala d'Art Jove. 2. L'anàlisi de produccions de la cultura visual, en aquest cas de les produccions televisives, com a artefactes de construcció i representació de models i estereotips identitaris. 3. Un text de Zygmun Bauman en el que defineix quatre figures sobre la que es poden construir i analitzar les identitats contemporànies: El turista, el jugador, el passejant i el vagabund. D'aquesta manera la intervenció-presentació de vuit artistes seleccionats i participants en la convocatòria 2010 de la Sala d'Art Jove (Andrés Bartos, Abel del Castillo, Antonio Gagliano, Ivan Gómez, Laura Gómez, Joan Martí Ortega, Gabriel Pericàs i Vanesa Varela) dins l'àmbit acadèmic propi dels dos contextos educatius va funcionar com a punt de partida d'un procés que culminà amb la producció de diferents produccions fruit del treball de reflexió dels/les alumnes participants. En el cas del IES Costa i Llobera les produccions es concretaren en l'elaboració d'uns guions per a uns esquetxos televisius basats en la paròdia i l'apropiació de formats estàndards i protagonitzats per suposats estudiants de batxillerat. Els guions foren filmats i interpretats per els/les popis/es estudiants, dels que finalment se'n realitzaren uns petits clips en vídeo. D'una altra banda els/les estudiants de l'Escola Massana produïren, en alguns casos amb la col·laboració del centre de producció Hangar, un seguit de peces personals com a resposta a un simulacre de convocatòria per a una possible exposició a la Sala d'Art Jove. En aquest darrer cas cada peça (de formats múltiples: pintura, fotografia, video, etc.) anava acompanyada d'un projecte previ de producció i un breu text de motivació per la participació a la convocatòria que, al marge de les exigències acadèmiques, era completament voluntària. A partir d'aquest punt, i de la necessitat de compartir certes conclusions sobre aquesta experiència pilot per tal de difondre-la, s'obre una altra oportunitat vinculada a un dels debats més urgents i controvertits al al voltant dels projectes educatius en l'art: “com” fixar l'experiència que aquest projectes promouen per tal que aquesta transcendeixi l'àmbit propi d'actuació i es transformi en quelcom compartible, en coneixement. El debat es centra bàsicament a nivell metodològic. Quines estratègies de representació esdevenen vàlides?. Quines desactiven en menor mesura els propòsits educatius els projectes? Quins relats es poden construir al voltant d'aquests intentant respectar al màxim la diversitat de veus i mirades de les persones que hi participen? Com generar narratives no idealitzades, no massa autoritàries o no auto-celebradores. In de Mood to educate apareix, dins el projecte Una turista, un jugador, algú que passeja i un ser errant, com a proposta per a aquesta oportunitat i pretén establir un espai híbrid entre l'exposició i la documentació etnogràfica en el que es plantegi aquest debat amb la participació d'algunes de les persones que han participat en el projecte educatiu i, a la vegada, generar un artefacte complex d'organització i visualització, a partir del diversos relats que hi apareguin i que representin l'experiència de la forma més honesta i amplia possible.

En definitiva es tracta d'un exercici de circuit tancat en el que la pròpia necessitat de generar una exposició provoca la reflexió, el debat, la reconstrucció i la definició de conclusions per part de les persones participants i, a la vegada, aquesta activitat dona forma a la pròpia exposició que varia de forma segons com es desenvolupin els esdeveniments, com a reflex dels mateixos i representant-los en el possible. D'aquesta manera l'exposició s'inaugurarà sense muntatge, on els treballs dels estudiants, i altres elements de documentació (textos i imatges), es presentaran sobre unes grans taules que ocuparan el centre de la sala deixant completament lliures les parets. L'exposició, o més concretament les exposicions, tan sols prendran forma a partir de quatre sessions a porta tancada en les que es convocarà a diversos grups de persones que han participat en l'experiència de de perspectives diferents. Aquestes sessions sempre s'iniciaran amb tots els elements sobre de les taules i es promourà un debat sobre quins han estat els resultats del projecte, com aquests poden organitzar-se, què poden dir sobre l'experiència i quin elements d'articulació expositiva (textos, gràfics, senyals, etc.) poden ajudar a difondre els diversos relats que apareguin. L'ambició d'aquestes sessions no es la de produir físicament cap exposició si no la de convertir la pròpia discussió sobre el possible muntatge de la mateixa en l'exposició en si. Amb aquest objectiu es filmaran les quatre sessions amb els mitjans tècnics i humans necessaris per tal d'obtenir un registre de les sessions, registre que esdevindrà en si la base mateixa per a la difusió "expositiva" del projecte educatiu. El mateix títol d'aquest dispositiu, In the Mood to Educate, respon a la pròpia necessitat de la proposta d'esdevenir, per una banda, un espai d'ambigüitat expositiva en que no es pot definir una forma, una ordenació dels fets, una narrativa dominant sense que aquesta desactivés la pròpia essència del projecte, en aquest sentit el significant en anglès de la paraula "mood" en la construcció del títol ofereix aquesta possibilitat ambigua entre l'estat d'ànim (el tarannà) i la pròpia voluntat o desig que impulsa el projecte. Per una altra banda el títol fa referència a la famosa pel·lícula de War Kong-wai (In the Mood for Love, 2000) en la que el relat de la història es construeix a partir d'un seguir d'escenes fora de camp i de personatges als que mai se'ls veu la cara, tota una invitació a l'espectador a reconstruir la seva pròpia història, a posar en joc la pròpia experiència en la producció final de sentit. Son aquest els, potser, ambiciosos objectius d'aquesta proposta expositiva: mantenir-se en l'ambigüitat ens els que poder presentar un relat múltiple sobre l'experiència que pugui ser (re)produït en cada una de les ocasions que algú s'hi aproximi.