Encara que sembli el títol d’una pel·lícula d’espies de sèrie B, Vorto Klapo és el resultat de traduir a l’esperanto l’expressió “paraula clau” amb un traductor d’Internet, cosa que dóna lloc a un error molt interessant2. No és una traducció realitzada tenint en compte les regles de la llengua final, sinó les de l’idioma original, aquesta versió literal i mecanitzada que ens inclouria, amb reserves, en la comunitat esperantista.
L’esperanto és una llengua internacional creada el 1887 per L. L. Zamenhof, oftalmòleg de professió, poliglota de talent natural i obligat per les circumstàncies, jueu nascut a la ciutat polonesa de Bielostok que aleshores pertanyia a l’Imperi rus. Influït pels problemes de comunicació derivats de la diversitat de comunitats lingüístiques de la seva ciutat natal, decideix inventar un idioma que esdevindrà la més coneguda de les llengües artificials.
Aquesta voluntat d’entesa pacífica, aquest universalisme, aquesta actitud de tolerància, quedarà negada, en el curs dels esdeveniments, per un holocaust que aniquilarà gairebé la totalitat de la família Zamenhof o per les persecucions a què van ser sotmesos els esperantistes sota els règims totalitaris del segle XX.
A Catalunya el moviment esperantista va tenir una gran importància fins a l’esclat de la Guerra Civil, molt lligat al moviment obrer i llibertari i al catalanisme polític, i amb un important cos de literatura catalana traduïda.
Es tracta d’una llengua tan viva que la Vikipedio conté gairebé 130.000 articles en esperanto. Un idioma que els seus parlants senten com a propi, davant la sensació d’inferioritat o d’inclusió amb reserves que es té en parlar un idioma estranger amb un natiu d’aquesta llengua. Aquesta voluntat inclusiva i comunicativa, present en la gènesi i ús d’aquest idioma, queda present en les obres d’aquesta exposició, precisament per absències. Aquests treballs situen l’espectador en un lloc inexpugnable si no es coneix la clau, la Vorto klapo, que ens permet entrar en un àmbit a què només es pot accedir per estricta invitació o gran esforç. Només qui coneix el sant i senya pot entrar en aquesta cova.
Les claus d’accés, la clau o la porta són contrasenyes que revelen algunes de les línies dels treballs que presenten Andrés Bartos, Abel del Castillo, Jaume Ferrete o Vanesa Varela.
Vorto Klapo
La peça de Jaume Ferrete se serveix de les partícules elementals de la comunicació, la paraula parlada, el llenguatge, el que diem. Utilitza la veu humana com a instrument que articula un llenguatge, així com els dispositius que l’amplifiquen, distorsionen o transformen. D’aquesta manera queda problematitzada la noció de dir pel que aquests impliquen: diversitat de veus i el fet, ampliable a l’esfera política, de censurar-les, transformar-les o amplificar-les. Les possibilitats de prendre la paraula o alçar la veu.
A l’exposició, Jaume ens relata, literalment, una sèrie de models per aproximar-se a la idea d’espai expositiu, l’espectador, l’artista i l’obra. O el que és el mateix, sobre el canal, el receptor, l’emissor i el missatge de la comunicació. L’exposició és un dispositiu més per amplificar, distorsionar o transformar la veu de l’artista. Com diu Jaume, exposar és la manera que tenen els artistes de dir alguna cosa, així que parlar sobre exposar és a dir sobre dir.
El que diu Abel del Castillo és que una comunitat necessita símbols excloents per formar-se i entendre’s ella mateixa. Sobretot si tens quinze anys. Abel treballa aquesta idea de comunitat a través de la seva pròpia biografia, en un viatge no exempt de nostàlgia a Consticon, a la seva Arcàdia perduda, el país inventat de la seva adolescència. A la cultura de colla que inventa un llenguatge per parlar entre ells, entre els iniciats, per recrear-se en la seva cripticitat com el Nasdat que va inventar Anthony Burgess a La taronja mecànica. Perquè per contrarestar aquesta ansietat que ataca al passatge al món adult, l’encara nen necessita saber-se únic, gregàriament únic. Abel torna a Consticon per recrear-se en aquest paradís perdut, dins un món rural en extinció, en aquest territori simbòlic que pertany a la seva pròpia vida i per extensió també a la nostra.
Vanesa Varela obre portes entre l’àmbit del que és públic i el privat, en l’espectre de grisos que hi ha entre ambdós. Vanesa llança avisos, tocs d’atenció sobre aquestes esquerdes del territori. La idea de l’espai públic que es tanca, pel bé de la majoria, per motius de seguretat, que nega la seva condició de res publica i que exclou la població del seu ús i gaudi. Per això pica l’ullet a l’obertura de portes, de panys, el trencament del pany com a metàfora de l’actuació sobre aquestes esquerdes en el que és públic. Les seves actuacions, per mínimes, són difícilment controlables, fàcilment disseminables, captables, pròximes. Intervé en l’espai de manera no espectacular, amb efímeres accions de guerrilla. Vanesa ens indica la localització concreta d’algunes d’aquestes accions, armant-nos amb un tutorial sobre com obrir un pany. Igual que passa en alguns manuals d’instruccions, la seva traducció sona artificial, no nativa. És un accés a un idioma tan forçat com obrir una porta sense clau.
Finalment a la Ubennkante Frau (Dona desconeguda) d’Andrés Bartos se superposen la consciència i la inconsciència, dues realitats paral·leles que connecten entre si. La protagonista transita entre la vigília i el somni, entre l’estat de la memòria i l’amnèsia. Però és en el somni on Eva és realment conscient, on recorda, on reconeix la veritable natura, tant d’ella mateixa com dels qui l’acompanyen. Quantes vegades no són més reals, més aclaridors, més il·luminadors i tenebrosos els somnis. Eva es vol comunicar amb aquests éssers que veu estant adormida, i quan finalment els troba no resulten ser el que esperava. El personatge pateix d’amnèsia i cerca la seva identitat oblidada. Amnèsia és no recordar com has arribat allà ni per què tens una ferida al cap. L’amnèsia és un mode d’exclusió de tu mateix, d’aquests records sense els quals desapareix la personalitat. I Ubennkante Frau s’entossudeix a travessar aquestes portes entre les dues realitats, en un ritme de muntatge pausat i reflexiu, poètic com alguns somnis, estrany com un déjà vu.
Pilar Cruz
