En aquest segon acte d’OUVERTURE presentem tres projectes de creació —Quim Packard, David Proto i Mercedes Mangrané—, un espai-dispositiu sonor que dóna comptes del seguiment de la resta de projectes en la seva fase de desenvolupament actual i un arxiu que recull les activitats realitzades a la sala fins al moment.
 
Atès el format processual d’OUVERTURE, hem respectat els temps d’execució i producció dels projectes, els quals han determinat l’organització del calendari. Per tant, cada ocasió d’OUVERTURE és una oportunitat per generar diverses línies de treball que articulin els projectes entre si.
En aquesta ocasió, els tres projectes exploren, d’una manera o d’una altra, polítiques de veracitat i posen en tensió realitat i ficció com a estratègies que permeten qüestionar el paper de les institucions polítiques, econòmiques i culturals (Quim Packard i David Proto) o les pràctiques documentals (Mercedes Mangrané).
Piedras, de Mercedes Mangrané; L’Última Institució, de Quim Packard; i Memetro, de David Proto; indaguen en l’exploració del territori entès des de diversos marcs. Mangrané ho fa des de les cartografies genealògiques i topogràfiques de l’Empordà, repensant les formes d’oci en una regió sobreexplotada turísticament; Packard, des d’estratègies comunicatives que incideixen en l’espai i qüestionen el paper de les institucions com a formes d’interacció social, i Proto, des d’una acció de desobediència civil als serveis de transport públic emparada amb un trastorn.
 
Aquest libretto no té la finalitat de revelar totes les possibles relacions dialògiques que es poden donar entre els diversos projectes, però sí assenyalar-ne algunes, com ara l’ús de narratives basades en el relat (storytelling) per repensar les dicotomies públic/privat, personal/polític, real/ficció, present a Piedras i en futurs projectes que s’exposaran a la sala, com ara Verano (Paula Giménez), Recitales para interfono (Eloi Dalmau) i The girl with no door on her mouth (Lúa Coderch), i la documentalitat com a estratègia de legitimació i existència d’una realitat, a L’Última Institució i Piedras i també en projectes en fase de desenvolupament com Proyecciones urbanas, el 15-M y el trabajo de la ficción (Aurelio Castro), Grau d’assistent d’artista professional (Quim Packard i Enric Farrés) i Sublevació d’abril (Petia Cervera). Trobem, d’altra banda, l’ús de la paròdia i els actes d’enunciació performatius com a actes d’autoritat i credibilitat que legitimen una institució o un trastorn, a L’Última Institució i Memetro, i la reflexió al voltant de la pèrdua i el rescat de la memòria des de posicions molt diferents amb Memetro o projectes com El mundo de los vencedores (Ignasi Prat) i Verano (Paula Giménez), entre d’altres.