Projectes deslocalitzats 2008 mostra els treballs d’Isabel Andreu, Lola Lasurt i Oriol Vilanova que s’han desenvolupat en el marc de la modalitat de projectes deslocalitzats de la convocatòria ART JOVE 2007. Per mitjà de diferents metodologies de treball i formats, els tres projectes han posat un èmfasi important en aspectes relatius a la investigació, amb la focalització de l’interès en diferents situacions i problemàtiques que tenen lloc actualment a Barcelona.
 
Embrujo de Shangai, Isabel Andreu
 
A Espanya hi resideixen uns 126.000 immigrants procedents de la Xina, dels quals uns 40.000 s’han instal·lat a Catalunya, la majoria a l’àrea metropolitana de Barcelona. Arriben amb l’esperança de muntar una empresa organitzada mitjançant vincles familiars, i molts costegen el viatge amb préstecs procedents de la pròpia comunitat. Aquest tipus de costums no fa sinó augmentar l’opacitat i l’halo de misteri i hermetisme que tradicionalment envolten el fenomen de la immigració xinesa, admirada amb cautela i precaució.
 
Enfront d’aquest primer registre de lectura tan convencional i habitual, en aquestes darreres dècades de galopant liberalisme la Xina evoca el paradigma més complet dels mercats en expansió. En aquest context, el suposat interès occidental per la cultura del país asiàtic, al cap i a la fi, només acompleix un paper secundari i protocol·lari. La fascinació no té cap matís humanista que no sigui un vulgar maquillatge pels interessos de mercat. Però encara hi ha una tercera clau en l’hermenèutica local envers l’univers xinès, un imaginari construït lentament en la memòria de la història recent segons el qual qualsevol evocació del llunyà orient s’identifica amb quelcom d’exòtic i fascinant, carregat d’esperit aventurer i de ficcions fantàstiques.
 
El embrujo de Shangai és un treball polièdric en el qual es conjuguen aquests tres nivells de lectura en un únic assaig. L’ordre del relat és explícitament invers al de la nostra introducció. El punt de partida –mitjançant la referència a la coneguda novel·la de Juan Marsé publicada fa quinze anys, així com a l’ulterior versió cinematogràfica– se situa en aquest registre hereu del romanticisme que va acompanyar les darreres aventures del colonialisme europeu. Shangai representa, en la novel·la original, el lloc meravellós que contraresta les penúries de la Barcelona de postguerra; la mateixa ciutat que, per la seva condició portuària, ja havia identificat el barri xinès com la zona per la qual circulaven els més diversos aventurers. Naturalment que el districte V era la zona més sòrdida de la ciutat, però l’altra cara de la moneda era precisament on s’alimentava i creixia aquest imaginari carregat de matisos literaris i cinematogràfics. Shangai no era més que una paràfrasi de l’objecte del desig i de la capacitat de fantasia que aquest desig podia despertar.
 
No obstant això, en l’època del capitalisme flexible, l’“embruix" adquireix altres caires. El mateix port de Barcelona, que amb les seves fabuloses històries alimentava de canalles les zones més deprimides de la ciutat, és ara un enclavament comercial de primer ordre en les rutes marítimes que distribueixen el capital. Avui dia, el 25% dels contenidors portuaris que es mobilitzen a Barcelona té una relació directa amb el mercat xinès. La dada, en absolut anecdòtica, converteix el port de Barcelona en un ferm candidat per aliderar les relacions amb el mercat asiàtic. Tampoc és aleatori que l’empresa encarregada de comandar aquesta pugna comercial (Hutchinson Port Holdings) sigui la mateixa que explota els ports de Rotterdam i de Shangai.
 
En aquest context voraç, les zones portuàries de Barcelona i de la resta d’enclavaments importants del mercat global, lluny de mantenir el seu perfil d’escenaris plens de literatura, s’han convertit en territoris blindats i inaccessibles. Si al vell port de Barcelona hi desembarcaven personatges que infectaven de ficció la terra ferma, avui els ports són un paradigma de l’opacitat que envolta la gestió del capital. Aquest és en realitat el territori hermètic i no el de les dinàmiques que suporten els petits restaurants, els establiments de “tot a cent” o els precaris tallers de confecció d’una comunitat que creix a l’engròs.
 
 
Traspàs. Lola Lasurt
 
Al carrer Roger de Flor de Barcelona hi ha un estanc que, aquest estiu, ha estat traspassat. Fins ara era el negoci familiar on la Lola, en tractar amb clients habituals, ha tingut ocasió de conèixer la gent del barri. El taulell no era només un lloc de treball, sinó el centre d’un món minúscul en l’interior del qual s’han desenvolupat coneixences i s’han conegut moltes històries personals. L’estanc ha estat, en aquest sentit, un lloc “viscut”.
 
Traspàs és, en primera instància, un projecte que prova de definir un procés de construcció de memòria. El primer objectiu és, en efecte, encertar a trobar un mètode que permeti preservar el potencial i l’eficàcia d’un lloc (l’estanc) com a espai de sociabilitat, madurat al voltant dels efectes i afectes que conformen l’experiència personal. La història de l’estanc, al capdavall, no és pas extraordinària, però sí que ha estat del tot “real”. Aquest és l’impuls que empeny l’esforç per conservar-ne el record. Però, quin mètode pot ésser fidel a la magnitud del viscut per a conservar-lo sencer? Per a aquesta empresa no hi ha memorials o homenatges capaços de contenir l’amplària de l’experiència. Per l’estanc hi ha desfilat un munt de gent amb les seves respectives biografies, amb les seves dèries i amb les seves il·lusions; quin podria ser el filtre per a no trair-ne cap detall? A aquest nivell, l’únic possible procés de memòria, en lloc de temptar els límits de la “representació”, és el llistat, l’acumulació, l’apilament, la col·lecció, la construcció d’un arxiu de dades, de fets i de gent, capaç de créixer d’una forma imparable fins a reproduir la magnitud exacta de l’experiència. Aquest és el somni que batega rere d’un arxiu i d’un llistat: bastir un mecanisme per fer aparèixer altre cop el real.
 
Aquesta memòria gestionada quasi com un duplicat de la mateixa experiència és, naturalment, impossible. Però a Traspàs esdevé factible en un registre metafòric. En no poder donar la paraula a tota la gent que ha estat vinculada amb l’estanc al llarg de tant de temps, només una sèrie de clients apareixen en pantalla llegint fragments de «Bouvard i Pécuchet» i de «Pensar/Classificar». La novel·la de Flaubert –el subtítol de la qual és «De la mancança de mètode en l’estudi dels coneixements humans»– és recitada pels clients de l’estanc com una paràfrasi del mateix esforç per dir-ho tot i per experimentar-ho tot. Quelcom de similar s’esdevé amb el llibre de Perec, el més notable exemple d’una literatura concebuda des de la vocació de catàleg que ens sobrepassa, l’única evocació possible escenificada com la mateixa expressió de la seva impossibilitat.
 
Amb aquesta declaració, a l’interior del llistat o de l‘arxiu, cada protagonista i cada detall conserva la seva plenitud. Ja no hi fa res que al conjunt “visible” del que s’ofereix a Traspàs s’hi accentuïn les històries que expliquen el Sr. Albí, l’Amàlia Gaudí i en Rafael o els dibuixos d’en Sergi. Tota la resta de personatges possibles no han estat pas silenciats sinó que es mantenen en espera, a redós de Flaubert i de Perec, per entrar en escena en qualsevol altre moment d’aquest procés de memòria. Malgrat tot, no és endebades que, en aquest episodi concret, en aquesta mena de “consulta” episòdica a l’arxiu del record, es concedeixi el protagonisme a uns personatges concrets. El Sr Albí, al capdavall, no fa sinó redoblar la referència a l’acumulació com a únic mètode per a copsar l’experiència; però, així mateix, també exposa amb vehemència les seves aptituds per a la inventiva, l’enginy i la creació; unes prerrogatives que comparteix amb la traça d’en Sergi i amb les “teories” del Sr. Rafael. És una mena d’avís: la mateixa memòria és una art combinatòria.