Des_plaçaments i contra_postures és el resultat de posar en relació quatre projectes individuals, ben diferenciats, sota una mateixa proposta expositiva. Aquesta proposta no és el resultat d’un procés de comissariat, sinó d’un lloc de trobada i de debat, on es posen en comú els conceptes i els processos que els quatre artistes articulen per a endegar els seus projectes. Formular-se preguntes, aclarir postures, emplaçar-se en, amb i contra l’art permet situar el treball artístic en una posició de discurs crític. Els quatre projectes que aquí es presenten participen d’aquesta voluntat crítica, ja sigui des d’un judici als codis i als llenguatges establerts per l’art, o bé interessantse per contextos reals, subratllant i evidenciant els conflictes que es produeixen en les nostres societats.
 
Amb el títol de Des_plaçaments i contra_postures es vol emfatitzar una certa actitud de preocupació per quins són els marges de l’art, els seus límits i les seves convencions. Fins i tot posant en dubte el mateix format expositiu, l’exposició en sí, en tant que plataforma vàlida o necessària per a mediar entre les experiències artístiques i el públic.
 
Des_plaçar ens remet a bellugar, a traslladar, a treure alguna cosa del seu lloc. A canviar d’emplaçament. A Desplazamientos Federico Duret empra una tècnica tradicional, la pintura, en paraules seves “desprestigiada i desqualificada pels circuits de la contemporaneïtat” -de l’art contemporani-. Ho fa però, des d’una representació actual, que beu dels processos de tractament de la imatge digital. I segueix dient “quan ningú pinta, crec que haig de pintar, i aquest sentiment em sembla transgressor”. La transgressió de la que parla també la podem veure en la temàtica tractada, la qual assenyala directament el conflicte: els moviments a escala mundial, la globalització de l’economia, la immigració i el desarrelament de les persones desplaçades...
 
L’artista, l’obra d’art, la sala d’exposicions, el museu, les galeries, els comissaris, els crítics, els portfolis, les polítiques culturals, els concursos... Des de fora de l’art d’Albert Ibanyez reflexiona -emprant les paraules del mateix autor- entorn de les sessions realitzades amb un psicòleg parlant sobre el fracàs de no produir art. Interessat en analitzar els codis i la sintaxi artística Albert Ibanyez opta per enrarir i buscar els límits d’allò permès en art. Fins on puc arribar? Perverteix els llenguatges de l’art i, conscient que reflexiona des d’aquests, es desplaça fora de l’art per a tornar a la sala amb l’art sota el braç.
 
En el treball de l’Enric Farrés la repetició insistent de dues paraules, AHIR i DEMÀ, les quals ens indiquen moments temporals, conformen dues imatges murals enfrontades: un cap de mico i una calavera. Entre la imatge i la paraula primer, i entre l’al·lusió al passat i al futur després, l’espectador es troba al mig. Diàleg és també el desplaçament que tot espectador haurà d’experimentar per tal de copsar el sentit últim del treball.
 
Finalment el Projecte Colònia Castells de José Jurado neix de l’obsessió per preservar, o si més no, intentar mostrar quelcom ara ja amb dificultat, com és un estil de vida no compatible amb la construcció de la Barcelona actual. Del que també s’ha anomenat “Model Barcelona”. Aquesta obsessió posarà en joc, com diu l’autor, conceptes com: “Barcelona – Memòria – Treball col·lectiu – Arxiu – Identitat - Espai habitat – deshabitat – Ruïna – Proposta social – Treball en procés – Autoria”. Per mitjà de la creació d’una memòria visual col·lectiva a base de fotografies realitzades pels propis veïns de la Colònia Castells, posa en marxa un arxiu que constata la imminent pèrdua, la imminent desaparició d’una porció de “l’Altra Barcelona”. El desplaçament del rol de l’artista cap a un agent mediador per una banda, i per altra banda el desplaçament de l’interès des de l’objecte artístic cap al lloc, cap a un context i territori reals, faran que el projecte s’interrogui, de forma pertinent, sobre la necessitat, o no, de mostrar-se en una sala d’art.
 
Jordi Canudas