El context fa l’obra; però, l’obra, fa context? Aquesta ha estat una de les preguntes vertebradores dels treballs de Joan Saló i Miquel Garcia en el marc dels projectes deslocalitzats d’aquesta darrera etapa de la Sala d’Art Jove. Joan Saló s’ha submergit en el procés de creació del programa d’escultures que va tenir lloc a mitjans dels anys 70 a l’autopista AP-7. Miquel GarcÍa, per la seva banda, ha desenvolupat un projecte d’imatgeria pública en col·laboració amb una associació de sords.
Tot dos artistes comparteixen una voluntat de negociació amb entorns a través dels quals alguns dels seus interessos puguin manifestar-se: en el cas de Saló, rellegir la constitució del monument modern a la llum del procés de corporativització cultural, demanant-se, de pas, com el procés de recerca mateix pot generar context; en el de García, esdevenir canal expressiu de realitats socials i visualitzar-les com a formes de comunicació pública. En els dos casos, el procés i l’obra s’aprecien com un tot: una visita col·lectiva guiada de Saló a l’AP7 i l’elaboració dels objectes “publicitaris” de García conjuntament amb els membres de l’associació. I també, Els dos artistes es fan finalment la mateixa pregunta: té sentit exposar “algun” resultat? Té sentit presentar un objecte o instal·lació que pretengui mostrar aquest procés sense falsejar-lo d’alguna manera? O sigui, si l’obra és —no conseqüència sinó— reflex del seu ple entroncament amb contextos donats i clarament marcats, pot ara un exercici d’exposició tornar a generar context? Encara més, cal?
La modernitat formalista ha defensat que l’obra d’art —per se— és plenament capaç de convertir l’espai (físic, social, i cultural) que l’envolta en un territori on expansionar-se. Certament, les obres d’art (algunes, si més no) poden generar ones expansives, poden colonitzar àmbits, crear entorns i contextos; fer-se realitats a partir de les quals la reflexió i la vida social puguin emprendre nous viatges. Ara bé, aquest formalisme ha donat a entendre —massa sovint— que l’obra està obligada a constituir-se com el necessari resultat de processos previs, com ara el mateix artista, el seu cercle social, l’àmbit cultural on s’inscriu, etcètera: que l’artista està obligat a definir un resultat visible final si vol que la seva obra pugui assumir els guanys de nous contextos. En realitat, la idea mateixa de tirar endavant projectes “deslocalitzats” per part de l’equip de gestió de la Sala d’Art Jove està inspirada en aquesta lectura crítica de la producció creativa.
Què veurem, doncs, —o voldrem veure— a la sala d’exposicions el dia de la “presentació”? Veurem el resultat del procés? Una il·lustració del procés de recerca de les escultures a l’autopista i del concurs que les va fer possible? De la visita guiada i única? De les converses amb persones sordes i de la metodologia perseguida per l’artista? Del context on es van desenvolupar els projectes? O haurem de creure que allò exhibit són les peces que els “representen” tot, assumint que, a partir de la seva presència, enceten nous processos i contextos? En fi, els artistes ens ho diran.
Jorge Luís Marzo
Projectes deslocalitzats 2007
Miquel García, Escolta'm
Escolta’m és un projecte que desenvolupa Miquel García conjuntament amb ACAPPS (Associació Catalana per la Promoció de Persones Sordes), sobre la sensibilitat auditiva en una societat oient. Escolta’m és una proposta relacional i participativa que utilitza l’art com a estratègia comunicativa, amb l’objectiu de traslladar a les persones oients sensacions similars a les de les persones sordes.
Joan Saló, Escultura en moviment
El 1974 la Fundación General Mediterránea, en motiu de la inauguració de l’AP-7, va convocar el “Concurso Internacional de Escultura” per equipar amb escultures el tram d’autopista que va de Girona a Tarragona. Tot i la clara pretensió de crear un precedent, la proposta no va arribar a transcendir les polèmiques inicials i, de mica en mica, el grup d’escultures es va anar diluint en el pas de cada turista, en el pícnic de cada “dominguero” i en els descansos de cada camioner. Aquest patrimoni s’ha integrat fins a tal punt amb el medi, que quasi ha desaparegut en ell.
Escultura en moviment és un projecte que intenta definir aquest magma ideològic sota el qual es realitza el concurs, reconstruir les circumstàncies que propicien la creació d’un patrimoni d’aquestes característiques i definir les possibles lectures que pot tenir en l’actualitat. Busca dotar novament de contingut les escultures: situar-les en un espai i en un temps, encara que només sigui de forma eventual i efímera. I ho fa a través d’una visita guiada en autobús, no només com a aproximació directa a les escultures, sinó com un apropament coherent amb el medi, sense necessitat d’alterar-lo, intentant jugar amb la seva superficialitat: una excursió “dominguera” en tota regla!
