Mentre que les fotografies de Laura Cuch responen a un interès analític pels elements que conformen l’espai públic, Lucía Egaña Rojas es fixa en aquells altres elements que des dels mateixos espais s’encarreguen de vigilar-nos. De la mateixa manera, mentre que els esquemes d’Efrén Álvarez sobre el centre comercial de La Maquinista n’intenten registrar el nombre de treballadors i usuaris, amb el dibuix fet sobre una de les columnes de la mateixa sala d’art per Tjasa Kancler i Julio Lugón es procura ordenar subjectivament el món dels objectes que ens envolta.
 
En cada un d’aquests projectes, els artistes han delimitat un marc ampli de treball a partir del qual han anat destriant uns elements determinats a ressaltar. Es tracta de quatre treballs complexos que porten implícita la necessitat d’ordre; un joc d’elecció i de rebuig envers allò que els ha interessat observar.
 
Podria continuar utilitzant aquest argot opac, però em temo que això no seria útil per explicar millor el que es pot veure en aquesta exposició. El que penso que he de fer és més aviat presentar-vos de veritat els diferents projectes dels cinc artistes que exposen aquí -que suposa en la major part dels casos una de les seves primeres exposicions a Barcelona:
 
a) Mentre treballava en una taberna basca de La Maquinista, Efrén Álvarez va començar a investigar sobre l’estrany mecanisme que fa funcionar aquest gran centre comercial, sobre la manera en què es relacionen els diferents establiments, el nombre de treballadors, de clients, les jerarquies que hi ha a cada local... A poc a poc va anar dibuixant un diagrama gegant amb tota aquesta informació, com si es tractés de l’esquematització d’un camp de batalla a partir del qual actuar, com si el fet d’esquematitzar-lo i dibuixar-lo li pogués fer entendre la seva posició allí. En l’exposició, l’Efrén presenta dos grans murals de més de tres metres cadascun amb els resultats de les seves investigacions.
 
b) D’una banda tenim una fotògrafa, Laura Cuch, que a través de diferents itineraris bastant heterogenis entre si es desplaça per diferents indrets de Barcelona, com la zona Olímpica o la Vall d’Hebron, amb la intenció de crear un inventari de mobles urbans que transmetin algunes de les relacions i de les tensions que es produeixen a l’entorn del disseny i l’ús de l’espai públic... Atenció, la Laura ha perdut la por a fotografiar la gent de cara.
 
c) D’altra banda, la Lucía Egaña Rojas, xilena, com una autèntica performer, aconsegueix donar la volta a situacions personals –“del body art al boda art”– o bé incidir de manera iconoclasta en contextos calents. Tots els seus projectes porten implícita una interpel·lació directa amb la gent que es va trobant. En aquest cas i disfressada de secretària, amb màscara i amb l’ajuda de cartells, la Lucía es passeja per una zona de Barcelona delimitada per la plaça d’Espanya, la presó Model, l’Hospital Clínic i el Boulevard Rosa. Alguna vegada heu provat de passejar-vos pel carrer ocultant-vos al darrere d’un passamuntanyes? Com que segur que no és així perquè us deu fer vergonya, amb la Lucía podeu experimentar el que es pot arribar a fer.
 
d) Finalment, Tjasa Kancler i Julio Lugón ens fan còmplices del seu primer treball en comú. La seva intenció és fer un dibuix pensat per situar-lo en una de les columnes de la sala. Els dos artistes distribueixen per aquesta superfície un sistema narratiu fragmentat que és fruit de la recopilació de successos i d’objectes trobats al carrer. Es tracta d’una construcció que entrelliga discursos múltiples i fa necessari que girem al voltant de la columna per recompondre’n la lectura. En fi, presentem quatre bons projectes i cinc bons artistes... Què més es pot demanar? Si el que voleu és veure Mathew Barney, aneu-vosen a Los Ángeles!
 
David Bestué